‘Vides vulnerables i desiguals’, article de Sira Vilardell a l’Ara

23.03.2020 | Article d’opinió de Sira Vilardell, directora general de la Fundació Surt, al diari Ara.

El confinament que hem (o hauríem) de respectar deixa al marge totes les desigualtats

L’alarma sanitària creada per la propagació del coronavirus està dirigint tota l’atenció mediàtica a la gestió de les emergències mèdiques. És evident que és una prioritat, però l’abordatge de la nova crisi social i econòmica que està desencadenant la pandèmia, aguditzant la precarietat de les nostres vides, segueix guiat pels interessos polítics i econòmics, i evidencia novament el caràcter sistèmic d’aquesta crisi.

El confinament que hem (o hauríem) de respectar deixa al marge totes les desigualtats que no es volen veure, oblidant les persones ja de per si prou oblidades. S’assumeix que totes tenim l’opció de triar: les precàries, que aquests dies veuen les seves vides cada cop més precaritzades, les que viuen al dia, les invisibles, les que estan privades de drets, les sense sostre, les que conviuen en petits pisos, les migrades, les dones que han de conviure amb el seu agressor durant el confinament, en un context que pot agreujar les violències, les treballadores de la llar que es veuen obligades a treballar sense condicions de seguretat.

La vida, les cures, segueixen a l’ombra. D’una banda, el confinament necessari porta a la individualitat exacerbada i la idealització de l’autosuficiència, juntament amb una certa sensació d’estat policial. De l’altra, la llar passa a ser un espai central per a la protecció i la recuperació, però segueix funcionant precàriament, en l’absència d’un sistema de suport que realment reconegui el seu valor.

En aquest context, però, també es posen en marxa xarxes ciutadanes, es creen grups de suport mutu i d’acompanyament a les persones en situacions de més vulnerabilitat i s’articulen relacions transformadores. Des del moviment feminista, des de les entitats del tercer sector i, també, des del Govern i ajuntaments, cal actuar de forma conjunta i coordinada amb les xarxes ciutadanes per donar una resposta col·lectiva que no deixi cap persona al marge.

El que fins ara era una urgència social ha passat darrere de l’emergència sanitària i això no és una resposta efectiva ni a nivell social ni sanitari. Hi ha aproximadament 54.000 persones en situació de sensellarisme a Catalunya que no poden confinar-se. A Catalunya, l’any 2019 hi va haver prop de 14.000 denúncies per violència masclista, que se segueix patint en la intimitat del confinament. El 22% dels desnonaments de l’Estat el 2019 van ser a Catalunya i tot plegat deriva cap a l’amuntegament en pisos i/o habitacions en què es confinen; les presons, els CIE… Tot plegat té conseqüències sanitàries però també posa sobre la taula la fragilitat i la poca sostenibilitat del nostre benestar, i evidencia la necessitat de garantir mecanismes d’acció social que protegeixin els nostres drets, també en situacions concretes. La violència, la pobresa, no desapareixen amb la pandèmia, al contrari: les desigualtats deixen de ser visibles i, sense una acció determinada, s’agreugen.

La proposta de recentralitzar competències, desplegar l’exèrcit i fer de l’estat un espai únic no ajuda. Ningú millor que les entitats i administracions de cada territori coneix les seves necessitats i afectacions; ningú millor per actuar de forma coordinada. Però cal un pas més enllà i cooperar amb la ciutadania. Cal un canvi de centre polític, la política com a gestió d’allò comú, i posar al centre les persones: defensar, consolidar i recuperar econòmicament el sistema públic de salut, de serveis socials, socialitzar les cures, millorar els salaris d’aquelles persones que aquests dies estan esdevenint imprescindibles: cuidadores, netejadores, caixeres, infermeres, metges… i acabar amb la seva precarietat laboral, frenar els desnonaments, impulsar una renda bàsica, que les mesures socials arribin a les persones i no només als agents econòmics, moratòria d’hipoteques, control dels acomiadaments. En lloc d’empènyer la situació cap a l’austericidi i l’autoritarisme, impulsem la cooperació i la solidaritat, aprofitem la crisi per crear un entorn que ens permeti a totes viure una vida digna, viure en un món habitable.

‘El racisme, l’altra pandèmia’, article de Susan Kalunge a l’Ara

23.03.2020 | Article d’opinió de Susan Kalunge, membre del Consell de SOS Racisme, al diari Ara.

El sistema, en situacions d’alarma, du a terme actuacions racistes amb una clara impunitat

L’emergència sanitària ocasionada pel Covid-19 ens ha posat en la tessitura d’haver d’actuar ràpid. I altre cop les mesures adoptades en un moment de crisi s’han planificat sobre la base d’estructures racistes que denunciem de fa molts anys. No és casualitat que els plans de precaució i els relats mediàtics sobre la pandèmia tinguin un biaix racista. El racisme és estructural. Hem vist com s’ha criminalitzat i agredit la població xinesa perquè se l’ha identificat com a causant del virus (vegeu, a tall d’exemple, Donald Trump parlant contínuament del “virus xinès”). Els mitjans de comunicació han contribuït a racialitzar el virus, i en un clima de por i incertesa aquestes situacions no es condemnen amb la contundència que s’esperaria dels poders públics.

Integrants de la població xinesa, com a resposta, han engegat una campanya anomenada I’m not a virus. La campanya, des d’una perspectiva comunicativa, és potent, però indigna que cada vegada els col·lectius racialitzats haguem de sortir a desmentir l’evidència.

L’altra cara de la moneda del racisme la veiem després que diverses associacions xineses hagin donat material sanitari com a gest altruista en llocs com Manresa. El ressò que es dona a aquests casos, en forma de bonisme civilitzador, perpetua la idea que quan es fan actes heroics, i només en aquests casos, sí que podem començar a considerar les persones racialitzades com a conciutadanes.

També és alarmant el cas d’Haro (la Rioja), on es va assenyalar la població gitana com a responsable de la propagació del virus, perpetuant així les connotacions negatives que històricament té assignades aquesta comunitat, que legitimen el racisme institucional, que en aquest cas es va manifestar amb les vigilàncies selectives de la Guàrdia Civil als barris on hi ha una majoria de població gitana.

Aquestes dinàmiques perpetuen la concepció col·lectiva del ser i el no ser, del nosaltres i els altres. Diferencien, classifiquen i ens mostren com el discurs polític i mediàtic normalitza el racisme i la xenofòbia.

I encara una altra evidència d’aquest racisme institucional:  en l’actual situació d’alarma, no s’ha plantejat el tancament de tots els CIE (i els que han tancat ho han fet tard), obviant les recomanacions sanitàries aplicades per a la resta de la població. S’està vulnerant el dret a la salut de les persones preses, que recordem que són víctimes del sistema racista (travessat per la llei d’estrangeria), només perquè es troben en situació administrativa irregular. També la paralització dels procediments d’estrangeria afecta les vides i els projectes vitals d’una manera molt sagnant.

El que acaba passant és que el sistema, en situacions d’alarma, du a terme actuacions racistes amb una clara impunitat. Ho veiem també quan, aprofitant les actuacions de control de l’epidèmia, estan augmentant les identificacions racistes per perfil ètnic a l’espai públic. La dura situació d’exepcionalitat que vivim no pot ser l’excusa perfecta per retallar drets, reproduir el racisme institucional i donar ales als discursos d’odi, sovint massa habituals. En temps de pandèmia, combatem també el racisme!

‘La renda bàsica i la “renda de quarantena”‘, article de Daniel Raventós i Julie Wark a l’Ara

18.03.2020 | Article d’opinió de Daniel Raventós, economista impulsor i fundador de la Xarxa Renda Bàsica, i Julie Wark, politòloga i antropòloga, al diari Ara.

Amb la situació creada per la pandèmia, la necessitat és més urgent encara

La pandèmia del coronavirus està causant autèntics estralls en l’existència material de gran part de la població no rica. Potser encara no som del tot conscients de les conseqüències de la combinació d’una crisi econòmica que s’estava gestant, la irrupció del coronavirus i la semiparalització econòmica imposada tot seguit no se sap encara per quant temps: centenars de milers de nous aturats si no milions a la UE, increment exponencial de la pobresa, rebaixes de salaris i poder adquisitiu… Molts països han decretat mesures extraordinàries.

Per descomptat que les persones molt riques perdran, estan perdent ja, molts diners per la caiguda en picat de les borses. Per descomptat que també tindran pèrdues per la caiguda del valor de moltes de les seves accions i del tancament de fàbriques. Per descomptat. Però els milers i milers de persones que s’han quedat i es quedaran sense feina remunerada, sigui de forma provisional o definitiva, no només tindran “pèrdues”, patiran també una degradació molt gran de les seves condicions materials d’existència. Moltes patronals del món no han deixat d’aprofitar l’ocasió per reivindicar que els impostos siguin retallats i que es faciliti l’acomiadament i la rebaixa de salaris. No és estrany que s’hagi comparat la seva actitud amb els voltors que planen sobre els animals ferits esperant que caiguin perquè els serveixin d’aliment.

En la crisi desfermada el 2008 a la UE es van imposar polítiques austericides que van colpejar estats sencers, com Grècia, i tota la població no rica. Ara, amb l’inici de la pandèmia, sembla que no volen aplicar les mateixes mesures d’austeritat que van produir uns resultats tan nefastos. Però entre els activistes dels moviments socials i entre alguns economistes destaca una mesura per la contundència amb què s’està estenent aquests dies: la proposta d’una renda bàsica, una assignació monetària incondicional a tota la població.

En una situació realment excepcional com la d’ara és quan té tot el sentit del món el molt conegut i alhora molt poc assumit pels governs objectiu de “salvar les persones”. I aquí entra amb tota raó la proposta de la renda bàsica. No es tracta d’una caritat, ni d’una “ajuda”, ni d’una solució “ second best”, ni d’un substitutiu a l’espera d’una situació millor. Es tracta d’un dret humà, es tracta d’un dret de la vella tradició de la llibertat republicana a què tots els altres estan subordinats: el dret a l’existència. No com a “submisos suplicants” d’un subsidi condicionat, sinó com a ciutadans que tenim dret a l’existència social.

I amb les mesures que s’han posat i es posaran en funcionament amb motiu de la pandèmia, aquesta dependència del “submís suplicant” es torna més cruel per a cada vegada moltes més persones. La renda bàsica d’una quantitat almenys igual al llindar de la pobresa a cada país, garantiria l’existència material de tota la població, no com una “ajuda”, no com una caritat, sinó com un dret humà a l’existència social. I amb la situació creada per la pandèmia, la seva necessitat és més urgent encara.

Els governs i alguns economistes que segueixen repetint les receptes tradicionals com si estiguéssim en una situació habitual, es pregunten pel “cost” d’una mesura així. No es tracta ara de mostrar-lo, ja hi ha estudis detallats de com es podria finançar una renda bàsica, sinó de defensar que el “cost” de l’existència material de tota la població és prioritari a tota la resta. Així que podria establir que tota la ciutadania tingués l’existència material garantida fins que durés la situació d’emergència: una renda bàsica de 1.000 euros mensuals per a tota la població fins a final d’any, per exemple. Fins a final d’any! No és demanar grans coses. Això és menys diners que els que van servir per rescatar la banca espanyola. Per descomptat que la renda bàsica, que alguns ja l’han rebatejada com a “renda de quarantena”, hauria d’anar acompanyada de més mesures. Aquí només volem apuntar la necessitat urgent d’una renda bàsica. Per als que els preocupa que la rebin també els més rics, en la declaració anual de l’IRPF totes aquelles persones que tinguessin uns ingressos superiors a 25.000 euros bruts (o 35.000 o 40.000; no es tracta de fixar ara la xifra sinó de considerar la viabilitat de la mesura), se’ls tornaria a descomptar. Quin és el problema? ¿No estem en una situació d’emergència?

I, per cert, quin és el “cost” social de no implantar la renda bàsica?

Daniel Raventós i Julie Wark són autors del llibre ‘Contra la caritat’ (Editorial Arcadia, 2019)

‘Quan la presó arriba a casa’, article de Mariona Canongia al Social.cat

12.03.2020 | Article d’opinió de Mariona Canongia, membre de la Comissió d’Àmbit penitenciari i execució penal d’ECAS, a Social.cat.

Històricament, la privació de llibertat ha estat la solució que les societats hem trobat per donar resposta als problemes socials derivats de la delinqüència. L’Estat, a través del Poder Judicial, determina quines persones han de ser encarcerades i la pena es conforma després d’un judici just i amb garanties. Malgrat la legalitat de la privació de llibertat, ens costa molt mirar dins de les presons. Certament són espais tancats, però no volem saber què hi ha a l’interior ni quin impacte tenen en les persones que hi entren. Heu preguntat mai a un alcalde o alcaldessa quin percentatge de la població del seu municipi es troba en un centre penitenciari? Segurament ben pocs ho saben, però si els demaneu altres dades com el nombre de persones aturades, les xifres de reciclatge de residus o quantes beques menjador han estat atorgades al llarg d’un any al seu municipi, les coneixeran a la perfecció. Són temes socials que tenen ressò i n’estan al corrent. La població penitenciària, en canvi, no està a l’agenda de les polítiques públiques, ni municipals ni estatals.

Des de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) treballem per ajudar a impulsar la potencialitat del sistema d’execució penal català. Partint d’aquest objectiu marc, al llarg dels anys 2017 i 2018 hem analitzat com el pas per presó deixa una empremta en les persones, sovint inesborrable, que dificulta la seva reinserció social. A partir d’aquest treball hem decidit anar un pas més enllà i començar a analitzar quin impacte té per a una família que un dels seus membres entri a un centre penitenciari. En iniciar aquesta tasca, el primer que ens va sorprendre és que no hi ha serveis específics per a l’atenció a les necessitats d’aquestes famílies. Val a dir que als centres penitenciaris catalans sí que trobem programes de competències parentals per a interns, jornades de portes obertes per a familiars i tallers que permeten mantenir el vincle entre pares/mares i fills/filles; un exemple d’aquests tallers és el que es duu a terme a la biblioteca de la presó de Lleida, on mares preses enregistren àudio-contes per abans d’anar a dormir i els envien per whatsapp als seus infants.

A Catalunya l’any 2018 la població penitenciària era de 8.367 persones. Si sumem a aquesta xifra els pares, mares, germans, germanes, fills, filles i parelles de les persones preses, el nombre de persones afectades perquè un familiar és a la presó es multiplica exponencialment. Per això resulta sorprenent l’escassa oferta d’associacionisme que hi ha per atendre persones afectades per tenir un familiar pres. Aina Ibáñez i Albert Pedrosa van analitzar quantes entitats comunitàries treballen específicament amb famílies de persones preses al seu estudi ‘El paper de les famílies en la reinserció de les persones que surten de la presó’ (2018) i només en van detectar sis de voluntariat que fan acompanyament a famílies de persones preses o expresses. Tanmateix, cal tenir en compte també l’esforç de les entitats que atenen presos o expressos per aportar una mirada integral en l’atenció i tenir en compte tota la realitat de la persona, treballant també amb les famílies, encara que això no formi part de l’encàrrec per al qual reben finançament.

Així, tenint en compte la xifra de persones que tenen familiars a presó i els pocs recursos que es destinen a la seva atenció, es pot concloure que es tracta d’un problema real però invisibilitzat. La presó és un món desconegut per a la majoria de la població. El llenguatge jurídic és feixuc i la normativa penitenciària és estricta. Així doncs, el primer que es troben les famílies és que han d’acostar-se a un àmbit que d’entrada és opac i rígid. A això cal afegir l’impacte que suposa l’ingrés a presó a diferents nivells: en el psicològic, per la separació física forçosa; en l’econòmic, perquè com explica el sociòleg Pedro José Cabrera al seu article Exclusión y cárcel “tenir un familiar a presó suposa per a les famílies un increment del 22% de la seva càrrega econòmica, això suposa no sortir de l’espiral de la pobresa, ja que la majoria d’aquestes famílies estan en situació de pobresa”; i, en el social, per la vergonya, l’estigmatització, etc.

Des de la CAPEP, després de debatre entorn del fenomen de la invisibilitat social que pateixen les famílies de les persones preses i la manca de serveis específics que abordin les seves necessitats de manera multidisciplinari, considerem necessari crear un espai pal·liatiu per a les famílies amb algun dels seus membres empresonats que les legitimi, les apoderi i on es combati l’aïllament social que pateixen; un espai on poder resoldre dubtes, compartir experiències i que se sentin acompanyades des de l’inici de la pena.

A escala europea trobem experiències de serveis orientats a atendre les necessitats de les famílies de persones empresonades, com Families Outside, organització escocesa que dona suport a les famílies de persones empresonades en temes com l’habitatge i el suport econòmic o emocional; Bambini senza barres, entitat italiana que des de fa catorze anys ofereix ajut psicopedagògic a pares, mares, fills i filles de persones preses; o Children of Prisioners Europe, entitat europea que des de l’any 2000 treballa per garantir els drets dels infants que tenen els pares o mares a la presó. En una línia similar, a Catalunya trobem l’associació Niños sin Barreras, que treballa fent acompanyaments a famílies de presos, especialment dels seus fills i filles.

Amb la voluntat de plantar una llavor en aquest espai pal·liatiu per a famílies de persones empresonades, el pròxim 2 d’abril hem organitzat la jornada ‘El doble valor de les famílies. Experiències en l’àmbit de l’execució penal’ a l’antiga presó Model de Barcelona. Intentarem visibilitzar una realitat de la qual tenim poca informació per donar impuls a les famílies de persones empresonades, per tal que les vides dels qui són dins no trasbalsin les vides dels que són fora.

‘Dones, emprenedoria i Economia Social’, article d’Esther Ramos a Catalunya Plural

11.03.2020 | Article d’opinió d’Esther Ramos, cap de l’Àrea d’Empoderament Econòmic de la Fundació Surt, a Catalunya Plural.

La publicació d’alguns informes ressalten l’augment de les dones emprenedores i presenten una comparativa de com, en els darrers set anys, el percentatge de dones que inicien el camí per tenir la seva pròpia empresa quasi s’ha duplicat, disminuint així la diferència emprenedora entre homes i dones a Catalunya.

Aquestes dades estan recollides de l’informe Global Entrepreneurship Monitor (GEM) i es van presentar el mes de juny del 2019. Aquest informe situava l’índex d’homes emprenedors en un 8,6% i el de dones en un 7,7% (l’any 2013 la proporció era de 8,3% homes i un 4,8% dones). Se subratlla que la taxa de dones emprenedores a Catalunya és també superior a la de la resta de l’Estat en una proporció del 7,9% en relació al 6% a Espanya.

Podem dir, per tant, que estem davant d’un escenari favorable, amb una tendència en augment de l’emprenedoria de dones i dins un context territorial que també facilita aquest increment.

Ara, cal analitzar com s’estan incorporant les dones a l’Economia Social. Segons un informe de la Red de Economía Alternativa y Solidaria (REAS), el percentatge de dones que treballa a l’Economia social és del 63,05%, un percentatge molt important i molt superior al de les dones que s’incorporen a l’economia tradicional, que es situa en el 46,20%.

Aquestes dades estan recollides en l’auditoria del Balanç Social de REAS, que es va presentar fa uns mesos. Pel que fa a la representació de les dones dins les estructures, destaca el fet que un 60% de les dones tenen càrrecs de responsabilitat i que un 74,72% de les entitats enquestades que van participar en aquest informe deien que aplicaven mesures de conciliació, fet que facilita la incorporació de les dones en les estructures directives.

Un altre aspecte important és la contractació a temps complert de les dones, que se situa en el 63% de dones contractades. La distribució entre els diferents sectors de producció no hi ha prou dades, però cal destacar que moltes cooperatives i entitats socials estan generant un fort creixement en els següents sectors: serveis, atenció a les persones, cures i habitatge. I les dones també són majoritàries en aquests sectors.

Si tornem a la economia tradicional i a la mirada per sectors productius, les dades existents són prou decebedores, ja que podem veure molt clarament com la segregació horitzontal segueix sent una clara amenaça per a que hi hagi una representació important de dones. En sectors com comptabilitat, administració, secretariat o oficines, el percentatge de dones està en el 70% i són ocupacions que s’estan substituint progressivament per maquines i dispositius (caixers automàtics, assistents virtuals, reconeixements facials…) segons el Fons Monetari Internacional, en l’àmbit laboral hi ha prop de 180 milions de dones que estan en risc de ser desplaçades per màquines. Moltes d’aquestes dones no estan en càrrecs de responsabilitat i, per tant, la seva permanència en el mercat de treball és molt més inestable.

En àmbits com el mercat tecnològic, un sector en creixement (que, segons els analistes, en els propers cinc anys hauria de veure de créixer en un 20% els llocs de treball existents) la realitat de les dones és molt petita i en el futur es preveu que segueixi així, ja que en les universitats les estudiants en carreres tecnològiques segueixen baixant i ara són només un 3%.

Totes aquestes dades ens obliguen a fer una reflexió amb més profunditat sobre la realitat de les dones en els sectors productius i, especialment, dins de l’Economia Social, un sector en creixement, que es desenvoluparà encara molt més en els propers anys a tot Europa, i també a Catalunya, i que té com a ideari posar a la persona al centre. En aquest sentit, les dones tenim un paper molt important en aquest creixement.

Posar les persones al centre vol dir que se cerquen mecanismes per incorporar totes les realitats, totes les diversitats i, per suposat, vol dir també incorporar la perspectiva de gènere. No ens podem permetre el luxe de construir només amb la meitat de la població. Per aconseguir aquest objectiu, cal tallar d’arrel les discriminacions existents i abordar les desigualtats verticals i horitzontals que encara són una realitat en el nostre sector.

Des de Fundació SURT estem treballant per afavorir la incorporació de la perspectiva de gènere en les entitats de l’entorn de la Economia Social i Solidària (ESS). I, tot i que hi ha molts àmbits per treballar, hem iniciat la tasca abordant aquests cinc punts claus:

Ús de llenguatge no sexista. Afavorint un llenguatge inclusiu, tant en la comunicació externa com en la comunicació interna, perquè és important que totes les persones se sentin part activa i visibilitzada. És molt necessari generar nous models de referència, per exemple en els materials audiovisuals i de difusió. Difícilment girarem la tendència si continuem oferint la imatge que al sector de les cures i l’atenció només treballen dones d’una edat determinada i que els sectors tecnològics s’adrecen només a homes joves.

Usos del temps. Cal seguir avançant amb l’organització de les tasques reproductives tant dins de les organitzacions com en allò relatiu als drets dels i les treballadores. Les mesures de conciliació faciliten que les dones puguin participar més i assumir més responsabilitats, però cal entrar en per què majoritàriament són les dones les que concilien de forma gairebé exclusiva.

Governança i estructura organitzativa. Cal revisar les relacions de poder dins de les organitzacions i la relació en el sistema sexe-gènere. Identificar els espais de presa de decisions formals i informals i en qui i com participa (qui parla, qui opina, qui decideix). Caldria veure com es construeixen aquests espais, informació, comunicació, horaris…

Polítiques d’igualtat. Moltes entitats o cooperatives són petites i no estan obligades per llei a elaborar plans d’igualtat, però això no vol dir que no ho puguin fer. Cal mirar cap a dins i veure la realitat existent, cal elaborar indicadors que permetin oferir dades sobre la bretxa salarial, la desigualtat vertical i horitzontal, la bretxa digital, etc.

Polítiques de sostenibilitat ambiental. La relació de les dones amb el medi ambient i amb la cura de l’entorn que ens envolta està molt treballat des de l’ecofeminisme. Per al sector de l’ESS, és un element cabdal també des del moment que hem posat les persones al centre i que, per tant, hem de garantir la seva qualitat de vida. Actuacions com tallers de sensibilització, programes d’estalvi i eficiència energètica o polítiques de proximitat també són eines que van per aquest camí.

Anem fent passes i construint una realitat més inclusiva, en què les dones tinguem un paper molt important a l’ESS tan important com ens correspon.

‘Projecte Lliures: bonobos o ximpanzés’, article de Teresa Crespo, David Fernandez i Jordi Cuixart

20200307_Ser-ximpanzes-o-bonobos_ElPeriodico09.03.2020 | Article d’opinió de Teresa Crespo, membre de la vocalia de Pobresa d’ECAS; David Fernandez, membre de Coop57; i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, a El Periódico de Catalunya.

«És tard, però és tot el temps que tenim a mà per fer futur»

Pere Casaldàliga

Va com va. I, tanmateix, no ens volem creure el que ja sabem, malgrat la corrua de dades que narren la crisi viscuda i el lent miratge de la recuperació. Si un dia sura que cada hora una família perd casa seva per impossibilitat de pagar el lloguer, l’altre batem rècords de desnonaments. I l’endemà surt el relator especial per a la pobresa de l’ONU a recordar que la situació de les persones empobrides a Catalunya i l’Estat espanyol és de les pitjors de la UE i que hem perdut una dècada en la lluita imprescriptible per l’erradicació de les desigualtats socials.

No és que quedi molt per fer –que en queda, i moltíssim, i va per llarg–, sinó que s’ha fet tot  el contrari. Les dades empitjoren, s’agreugen, es cronifiquen: la pobresa assalariada afecta el 16% dels treballadors (575.000), 944.000 ciutadans estan en pobresa severa i 1.800.000 persones en risc d’exclusió. És a dir, un de cada quatre catalans. I sempre amb rostre de jove, dona, de persona migrada o de persona gran. ¿Som un sol poble? Aquell vell reclam sociopolític tan esperonador nascut sota la dictadura queda avui qüestionat i fragilitzat per les dades socioeconòmiques del darrer Informe Foessa, que cartografia les desigualtats socials a casa nostra. Podríem dir que ja som tres països en un, i en una societat polaritzada. Tres en un, diguem-ho així: 45%, 35,5%, 19,5%. Un 45% viu sota patrons de plena integració social; un 35%, en les dinàmiques d’aquesta precarietat perpètua que ens diuen que ha arribat per quedar-se, i un 20%, sota lògiques d’exclusió social.

Lluny i a prop, el novembre del 2016, Òmnium CulturalECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i Coop57 ens ajuntavem per impulsar el projecte Lliures (lde pobresa, d’exclusió, de desigualtats), per posar el nostre granet de sorra, juntament amb tants altres, en aquest combat. No era una estranya aliança ni una singular complicitat entre l’àmbit cultural, el cooperativisme i la intervenció comunitària. Era fruit de l’excepcionalitat social amb què convivim: un diagnòstic compartit –ja innegable–, una reflexió conjunta –que cap país pot ser lliure si no ho és la seva gent– i una proposta en comú –implicar-s’hi a fons i ara–. En escenaris de col·lapse social i extralimitació ecològica, calia un compromís permanent, durador i solidari. Quotidià i que anés amb les llums llargues. I això fem.

Corresponsabilitat civil

Que ningú no es confongui: Lliures com a xarxa no vol substituir ni govern ni l’administració pública, a qui seguirem exigint mesures urgents per combatre l’emergència social. Actuem des de la corresponsabilitat civil, compartint la lluita per la cohesió social i una millor qualitat de vida, fent xarxa per enfortir l’imaginari col·lectiu i l’esperança en un futur compartit. Perquè tots i totes tenim el repte de construir una societat més igualitària i més justa, i l’obligació d’evitar una dualitat insostenible. Fer-ho és, alhora, enfortir els drets humans i socials tan esberlats durant la crisi, antídot contra la xenofòbia, i estimular la consciència col·lectiva de ser un sol poble.

La recurrent metàfora sobre bonobos o ximpanzés sempre està rabiüdament vigent. Al capdavall, només hi ha un món i diferents formes de viure-hi. Els ximpanzés, com una reproducció del món patriarcal i depredador dels nostres dies, es relacionen partint de la força, la imposició i l’agressivitat de la selvàtica llei de la selva. Els bonobos, per contra, i en canvi, són extremament pacífics, solidaris i cooperadors. Per això va néixer el projecte Lliures: el que podem fer totes i tots nosaltres amb la fita en l’horitzó d’esdevenir lliures de pobresa, d’exclusió, de desigualtats. Parafrasejant Angela Davis, «no es tracta d’acceptar el que no es pot canviar sinó de canviar el que no es pot acceptar». ¿I tu? ¿I nosaltres? ¿Bonobos o ximpanzés? Aquesta és la pregunta. De nosaltres depèn la resposta. I nosaltres hem triat Lliures. I tu, ¿també t’hi impliques?

‘¿I després de la llei Aragonès, què?’, article de Joan Segarra a El Periódico

20200222_I-despres-de-la-llei-aragones-que_ElPeriodico24.02.2020 | Article d’opinió de Joan Segarra, president de La Confederació del Tercer Sector Social, a El Periódico de Catalunya.

Apostem, doncs, per un marc de concertació que tregui els serveis socials de les lògiques del mercat, que fan que s’imposi el preu i obren la via a l’especulació. Perquè en aquest tipus de serveis, quan guanya el preu perden les persones

Fa uns dies queia la llei de contractes de serveis a les persones (mal anomenada llei Aragonès) a l’última fase de tramitació parlamentària, després d’un llarg procés d’elaboració que alguns moviments socials van intentar frenar de manera radical. Un procés que ha generat debats interessants, i d’altres amb grans dosis de demagògia, sobre el model de gestió dels serveis públics, la seva externalització i la relació de les administracions amb les entitats i empreses que els gestionen. I és just reconèixer la bona feina dels diputats i diputades responsables de la ponència.

¿Què passarà ara? En certa manera, res. La contractació de serveis a les persones continuarà regulant-se sota la llei estatal de contractes del sector públic, com fins ara, amb totes les disfuncions i conseqüències d’un marc regulador que no assegura amb prou garanties la qualitat dels serveis. Això significa que perdem una oportunitat de regular des de Catalunya un tema estratègic per al país.

Des del tercer sector social proposem mirar endavant, però val la pena recordar les possibilitats de millora que hem perdut deixant aquesta llei al calaix. Una llei que es quedava curta en alguns aspectes, però que tenia elements positius.

Es perd l’oportunitat de limitar al 30% el pes del preu en les licitacions, cosa que hauria ajudat a avançar cap a la priorització de la qualitat per sobre de l’oferta econòmica i a evitar rebaixes o subhastes que precaritzen el servei. Es perd la possibilitat de reforçar el compliment dels convenis col·lectius sectorials, garantia per a les condicions laborals de les professionals, i de promoure la responsabilitat social dels licitadors. Es perd l’oportunitat de reforçar l’obligació de l’Administració de controlar una vegada adjudicat el servei i, molt important, es perd el compromís de regular la concertació social en un termini de 18 mesos.

Sense ànim de lucre

La polèmica ha posat de manifest la necessitat de forjar consensos sobre el model català de gestió dels serveis públics. El debat de fons no està resolt i la qüestió clau és si té sentit que es faci negoci amb la gestió de serveis públics d’atenció a les persones.

Des de La Confederació vam fer una proposta fa ja més de dos anys fonamentada en les directives europees de contractació pública: un model de concertació social exigent amb la qualitat que asseguri la no mercantilització dels serveis públics i faci prevaler el ‘sense ànim de lucre’ i els valors de l’economia social. Aquest nou model no és una utopia. És viable jurídicament, i així ho proven totes les regulacions autonòmiques que, sense estridències i al marge de colors polítics, han fet un pas endavant en aquest sentit.

Apostem, doncs, per un marc de concertació que tregui els serveis socials de les lògiques del mercat, que fan que s’imposi el preu i obren la via a l’especulació. Perquè en aquest tipus de serveis, quan guanya el preu perden les persones.

Demanem amplitud de mires, valentia política i voluntat de consens per regular un marc de concertació que garanteixi que cap operador privat, sigui quina sigui la seva forma jurídica, faci negoci amb un dels sectors més sensibles de l’Estat del benestar. Un sector que, no ho oblidem, dona feina a més de cent mil persones a Catalunya i s’ocupa dels col·lectius més vulnerables. Parlem de creació de riquesa col·lectiva, de foment del teixit social i de garantia de drets per a la ciutadania. No és poca cosa.

‘Condemnats a la pobresa’, article d’Enric Canet a El Periódico

Enric Canet

20200211_Condemnats-a-la-pobresa_opi-Enric-Canet_ElPeriodico11.02.2020 | Article d’opinió d’Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants, a El Periódico de Catalunya.

Les estadístiques desmunten la idea que els immigrants reben més ajudes socials

Cíclicament se sent el mateix que es deia fa cent anys com a rebuig a la gent murciana que arribava amb l’autobús Transmiserià: «¡Els immigrants s’aprofiten de nosaltres! ¡Reben més diners dels serveis socials!». Ara passa el mateix amb l’arribada d’extracomunitaris. Darrere de la deshumanització de tanta gent, de la construcció de la frontera mental entre «nosaltres» i «ells», hi ha mentides. Inexactituds que s’esfondren amb textos com l’últim monogràfic de l’estudi Insocat, ‘Migracions i vulnerabilitat’, publicat per la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).

L’estudi assenyala que a Catalunya la taxa de pobresa, abans que la població rebi ajuts públics, és del 27% entre la gent nascuda al nostre país o a la Unió Europea (UE), i del 50% entre la nascuda en països extracomunitaris. Una bretxa que, una vegada s’aporten les prestacions socials, no disminueix, sinó que s’agreuja: la taxa de pobresa entre els nascuts a Catalunya o a la UE es redueix gairebé a la meitat i se situa en el 14%, mentre que un 48% de la població d’origen extracomunitari segueix en risc. ¿On és el privilegi de la gent que ve de fora?

Aquestes dades em van recordar la conversa de fa tres anys amb Amira, una mare del casal, que vaig relatar en aquest diari a l’article Dones que transformen. Llavors, feia mesos que ella havia vingut del Marroc, amb el marit i els fills: «Només ho deixes tot quan a casa no hi ha esperança, buscant el millor per als teus fills», deia.

He anat a veure-la. Fa de voluntària al Casal Familiar, i els nanos van a la tarda al centre obert. En confiança, m’ha comentat que busquen desesperadament feina, ella i el marit. Encara no tenen el permís de residència; necessiten una oferta de treball a jornada completa i que el contractant compleixi un munt de requisits. El pervers peix que es mossega la cua: no tenen papers perquè no tenen feina, i viceversa. «Em passo els dies buscant, enviant currículums». Intenten agafar cosetes. Ella neteja dues hores una vegada al mes: 10 € l’hora. A ell de vegades l’agafen de pintor: 35 € o 40 €, de 8.00 a 20.00 h. I si no li paguen, no pot reclamar. «Necessitem treballar. Vull viure de la meva feina i pagar un pis que no em prestin».

Oblidar la història

Viuen en un pis dels serveis socials. L’hauran de deixar al mes de març. I després, ¿què? No ho sap. No tenen res més. Només 225 euros al mes durant sis mesos, gràcies a les targetes solidàries de l’ajuntament. L’ajuda de Proinfància amb béns de suport a la canalla. I els aliments d’una entitat social per sortir del pas.

Em vaig acomiadar d’Amira pensant com oblidem la història, construïda durant segles per gent que ha vingut de tot arreu. És absurd tornar a girar l’esquena als que arriben per treballar, i relegar-los a la beneficència, posar-los obstacles administratius, i perdre la seva força. Tot ens porta al mateix: fins que no els mirem com a iguals, els negarem totes les qualitats humanes.

‘Joventut i Renda Garantida: crida per a una resposta política’, article de Claudia Talavera a Social.cat

05.02.2020 | Article d’opinió de Claudia Talavera, orientadora sociolaboral del Programa de mesures actives d’inserció per beneficiaris de la Renda Garantida de Ciutadania a Insercoop, a Social.cat.

Són joves. Tot just han passat els 20 anys. Com a part del nucli familiar, són beneficiaris de la Renda Garantida de Ciutadania. Provenen de famílies que es troben en una situació de precarietat. Una precarietat crònica, amb vides precàries, drets precaris, quotidianitat precària. Precarietat que es trasllada a la salut física, la salut mental, a l’accés a l’alimentació, al vestir, a l’habitatge, a la seguretat, al mercat laboral. Cadascun i cadascuna provenen de duríssimes històries personals i socials, fins i tot transgeneracionals, que no han permès condicions igualitàries d’accés a drets socials bàsics i condicions de vida digna.

Nuclis familiars exclosos des de sempre d’un benestar social i personal. Famílies monomarentals, on sovint els pares s’han desentès de les criatures durant la infància, sigui per rebuig, abandonament o mort en algun cas. Les mares, dependents, amb trastorns mentals de diversa rellevància, sovint no diagnosticats i/o no acompanyats des dels serveis públics de salut. O potser diagnosticats i medicats sense control, amb resignació.

Amb o sense trastorn mental, freqüentment hi ha trastorns físics vinculats a l’estil de vida personal i laboral del qual provenen. Des de la infància o pubertat, moltes d’aquestes mares s’han dedicat a activitats de neteja i cura d’altres, amb gran esforç físic, fet que implica que arribin a la meitat de la seva vida com si es trobessin a prop del seu final. Incapacitats i discapacitats físiques de les més diverses, que les porten a recolzar-se en els seus fills i filles joves per poder resoldre les necessitats de la vida quotidiana. Amb o sense trastorn físic i mental, pot haver-hi addiccions i dependències múltiples. Tot això, generalment, viscut en solitud, amb la resta de la família lluny, o fins i tot sense referències familiars.

D’aquesta manera arriben elles i ells a l’itinerari d’inserció laboral. Encara amb cares de nenes i nens. En el seu imaginari no hi ha lloc pels estudis, només pensen en treballar. De vegades s’enfaden si els convidem a desitjar o projectar. La vida no tracta de somnis. Des de les seves prioritats –que no sempre coincideixen amb les nostres– la recerca de feina comença. Un itinerari que en aquesta edició té una durada de només de vuit a deu mesos i que acaba el pròxim 30 d’abril, quan haurien d’haver-se aconseguit les insercions.

Cas A (20 anys): Demana feina del que sigui; ha fet una pràctica i s’han obert possibilitats reals d’ocupació. Durant aquest procés, la treballadora social li adverteix a la mare que ni bé sigui contractat, li descomptaran l’equivalent del seu sou de la Renda Garantida. La mare, amb trastorns de salut mental, està desocupada des de fa cinc anys i sense possibilitat de reinserció, amb una altra filla de 23 anys, mare de dues nenes, i un fill de 25 anys allunyat del nucli familiar, tots sense estudis. Pare absent des de la infància.

Cas B (23 anys): Després d’una recerca gairebé desesperada de “qualsevol cosa”, el contracten en un establiment comercial. Dos dies després, la mare truca plorant perquè diu que l’assistent social l’ha contactat per advertir-li que li descomptaran de la Renda Garantida i que ella no vol ser mantinguda pel seu fill. El fill, en assabentar-se, s’ha desil·lusionat molt, però així i tot es compromet a seguir. La mare, amb problemàtiques diverses i complexes, va perdre la tutela dels seus fills a la infància. Té comorbiditat entre trastorns de salut mental, antecedents d’intents de suïcidi, i altres precedents que mantinc en l’anonimat per confidencialitat. Descomptes intermitents de la Renda Garantida i sol·licitud d’aliments a menjadors socials i parròquies. Pare absent.

Cas C (22 anys): Li proposen una entrevista de feina i es mostra molt il·lusionada, però l’endemà em pregunta angoixada què farà, perquè l’espanta que la seva mare hagi de dependre del seu sou. Sap que en ser contractada li tallaran la Renda Garantida. La mare, amb greus trastorns físics i de salut mental, dependent en tots dos sentits, està allunyada del món laboral des de fa dècades, amb tasques eventuals de ferralleria o venda ambulant.

La contradicció més cruel del procediment actual, és que d’una banda es demana a les persones que es comprometin amb el procés d’inserció laboral –tant a titulars com a beneficiaris, la qual cosa en aquests casos implica a les mares i a cadascun dels seus fills majors d’edat–, i alhora, quan un dels membres joves de la unitat familiar aconsegueix un contracte de treball, és penalitzat. Per què? En els tres casos ressenyats, parlem de joves menors de vint-i-nou anys, que en el moment en què aconsegueixen una feina i un salari, estan obligats i, per tant, condemnats a fer-se responsables de la manutenció de l’adult –la seva mare– que, com ja s’ha dit, sol ser una persona malalta, dependent i sense possibilitats reals de reinserció laboral.

D’aquesta manera, l’obtenció d’una feina no suposa per a aquests joves una motivació per adquirir la seva independència econòmica, social o de qualsevol mena i ser, en tot cas, un suport més, sinó que els atrapa per transformar-los automàticament en els responsables de tota l’economia familiar, posant-los en una situació fins i tot més compromesa que la que tenien abans de rebre l’ajuda, reforçant les seves injustes condicions de partida. Tot això, en el marc d’ofertes de treball que rarament ofereixen contractes superiors als tres mesos i que, no obstant això, si les accepten, suposen la suspensió automàtica de la Renda Garantida. Per tant, en cas que el contracte sigui rescindit, els membres de la unitat familiar queden almenys dos mesos sense cap ingrés, pendents que es resolgui la reactivació de la Renda Garantida. I tornem amb el cercle de la precarietat i l’exclusió.

Evidentment la realitat descrita posiciona a mares, fills i filles, a una situació paradoxal de difícil sortida. Les orientadores hem de fer front a això i descobrir escapatòries que legalment avui, no existeixen. Des de l’inici de l’atenció en l’itinerari d’inserció laboral al mes de setembre hem hagut d’afrontar aquest dilema. Una vegada i una altra.

Aquest assumpte no només ens interpel·la des d’una perspectiva socioeducativa sinó també psicoevolutiva, és a dir, parlem no només de justícia social i igualtat d’oportunitats, sinó que també parlem de salut mental. El desenvolupament personal tant en l’àmbit afectiu com cognitiu s’estén cada vegada més a la societat precaritzada en què vivim, i els reptes que abans corresponien a l’adolescència i a la joventut ara inclouen també als adults. Però, almenys prioritzem als més joves, etapa que es considera el moment vital per a la desvinculació familiar, on es reforça l’autonomia, on es decideix el projecte personal i professional, i on es consolida la identitat basada en valors més propis.

Llavors, per què encara no hi ha una reglamentació ajustada que permeti revertir aquestes condicions d’evident incongruència? Per què el temps sí que implica mesurar l’èxit dels itineraris respecte als índexs d’inserció, i en canvi el temps s’atura quan es tracta de decisions polítiques amb caràcter social urgent?

I encara més. Hi ha algú amb capacitat de decisió que s’animi a oferir una solució a aquesta situació abans que acabi aquest període, és a dir, abans de finals d’abril de 2020? De debò volem que tinguin més possibilitats d’inserció? De debò volem que els joves enforteixin les seves oportunitats? Podrem llavors respondre a les necessitats d’aquests joves en concret, o els donarem per perduts? De vegades em segueixo preguntant perquè els anomenem formalment “en risc d’exclusió”, quan són persones que neixen ja excloses.

Hi hauria una solució per als casos A, B i C abans d’abril? Tots els joves d’aquest programa necessiten com més aviat millor una normativa oficial d’urgència que reverteixi ja, ara, i no un altre any, aquesta situació. Això els permetrà tenir una feina que contribueixi a la seva emancipació efectiva, sense que les seves mares perdin la prestació que els hi correspon a elles. Ens hem compromès a donar-los veu. Esperem una resposta.

‘Per fi, nous pressupostos’, opinió de Francina Alsina a Social.cat

28.01.2020 | Article d’opinió de Francina Alsina, presidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector, a Social.cat.

Previsiblement tindrem nous pressupostos. De per si, aquesta ja és una bona notícia perquè després de dos anys de comptes prorrogats per fi es podrà tancar una etapa de Govern ‘congelat’ en polítiques socials, que ha tingut un impacte directe en les persones, però també en les entitats socials que han estat en seriós risc.

L’acord entre Govern i En Comú Podem compta amb 58 mesures. De les 100% socials destaca l’increment de la partida per a la renda garantida de ciutadania,
un augment que creiem que és imprescindible tenint en compte que aquest dret social no està arribant a totes les persones que necessiten accedir-hi. Un estudi de l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials, que recull dades de l’informe de Rendes Mínimes d’Inserció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (2018), revela que la renda garantida està arribant a només un 10% de la població catalana que està sota el llindar de pobresa, un percentatge que queda a molta distància d’altres territoris de l’Estat que també apliquen polítiques d’ingressos mínims com el País Basc (allà és de gairebé el 70% de la població que està sota el llindar de pobresa), Navarra (60%) i Astúries (30%). Davant això, la nostra petició al Govern és molt clara. Quin grau de cobertura es fixa per a aquest any?. Tenim una eina que pot ser útil (encara en condicional) però que ara no ho és a causa d’uns tràmits que no són àgils i de no tenir el reglament que ha de desplegar la totalitat de l’ajut, dos anys després de la posada en marxa de la prestació.

Una partida pressupostària que també creix és la que finança les polítiques de dependència i l’actualització de tarifes en l’àmbit de la discapacitat i la dependència que, després de molts anys, finalment queden desencallades. Aquest increment arriba després de 10 anys de congelació en les tarifes dels serveis d’atenció, d’un infrafinançament crònic i d’uns anys on les retallades duríssimes han tocat el moll de l’os. Tot i aquest augment, caldrà veure com es reflecteixen exactament aquests nous comptes.

El que també és una bona notícia és l’increment de recursos per a les polítiques d’habitatge. Augment, però, que no és suficient perquè no podem oblidar que estem en una situació d’emergència habitacional, que aboca prop d’un milió de persones a l’exclusió residencial entorn de Barcelona (informe FOESSA-Càritas
2019), que continuem sense tenir un parc d’habitatge social que doni resposta a les necessitats d’habitatge (és d’un insuficient 2% quan hauria de ser del  15%, com a mínim) i que tenim uns preus del lloguer pels núvols que impossibiliten que les persones més vulnerables puguin accedir a un habitatge digne i assequible (la mitjana del preu de lloguer a Barcelona és de 900 €/mes, segons dades de la pròpia conselleria de XXX). Veiem amb bons ulls que els nous pressupostos incloguin accions específiques com la promoció de la construcció de nous habitatges de protecció oficial per al lloguer, una mesura important per compensar la nul·la inversió dels últims anys, i la dotació per a ajuts a la rehabilitació, que caldrà vetllar perquè els col·lectius vulnerables no en quedin fora per incompliment de requisits o per tràmits administratius enrevassats. En canvi, veiem amb preocupació que la mesura per desplegar el decret de mesures urgents no tingui assignat un pressupost concret. Així doncs, malgrat l’increment de recursos, cal més inversió pública per garantir aquest dret i un nou Pacte Nacional per a l’Habitatge que ajudi a traçar i planificar unes
bones polítiques d’habitatge a llarg termini.

Altres punts a destacar del pacte és la millora de finançament per a l’atenció a la immigració i sobretot la mesura que vol facilitar el trànsit a l’ocupació dels
joves migrats sols (10 M€), indispensable per oferir oportunitats a aquests joves que aviat sortiran del sistema de protecció sense permís de treball i sense accés a ajudes socials (dels 3.000 infants i joves migrats sols menors de 18 anys, més d’un 50% tenen 17 anys i un 30%, 16 anys. Generalitat de Catalunya, 2019). També cal subratllar la incorporació de la perspectiva de gènere en els pressupostos i de mesures per una fiscalitat més justa i progressiva, fonamental per a una societat més equitativa; el desplegament del decret d’escola inclusiva, encallat des de fa 2 anys per la falta de dotació econòmica, i la reactivació de l’estratègia catalana de lluita contra el sensellarisme.

El que és inexplicable i inexcusable dels nous comptes és que no hi hagi hagut un augment més gran de diners per a les polítiques d’infància, que tornen a quedar a la cua de les polítiques socials. La infància és el col·lectiu més castigat per la pobresa, amb una taxa de risc del 28% (IDESCAT, 2019), però aquest
xifra (que ens hauria d’avergonyir) sembla no ser prou contundent per destinar- hi més recursos. Un any més, la Llei dels Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, aprovada el 2010 i un pas per al reconeixement de l’infant com a subjecte de drets i per a la protecció i promoció del seu benestar personal i social, segueix sense poder desplegar-se perquè no té dotació econòmica. Quan les polítiques d’infància estaran al centre de l’agenda política? Què més ha de passar?

Ara el que demanem al Govern és que impulsi totes les polítiques socials pendents perquè ja no hi ha cap excusa i, per tant, el que toca és prémer l’accelerador després de dos anys ‘congelats’ socialment.